El projecte plàstic, poètic i musical UN CANT A L’ESPERANÇA parteix del sentiment d’empatia de dona a dona, de la comprensió íntima del silenci, del dolor, de la necessitat d’expressar-ho. A través d’un mitjà artístic com la plàstica m’he adonat de les possibilitats comunicatives de poder manifestar totes aquestes sensacions que se'm belluguen per dins.
La sèrie que presente és l'homenatge que voldria fer a una poetessa afganesa anomenada Nadià Anjoman, morta al novembre de 2005 a conseqüència dels colps rebuts pel marit pel delicte d’haver publicat un llibre de poemes. La investigació plàstica que vaig iniciar fa uns anys sobre el maltractament de la dona es va capgirar a partir del moment que vaig conéixer la història tan terrible d’Anjoman. La sèrie, però, continua estant dedicada a totes les dones maltractades.
Les obres estan realitzades amb materials pobres, fràgils, perquè volen suggerir la fragilitat de les dones enfrontades a un món violent. Considere que és molt important la visibilitat d’aquest problema i la sensibilització artística pot ser un camí actiu d’educació, de mobilització i de denúncia.
Al costat, i com a complement de l'exposició, s’hi ofereixen huit poemes de Nadià Anjoman que mostren, d'una manera crua i emotiva alhora, la situació d'una dona afganesa a qui es va privar, salvatgement, de poder expressar-se com a persona i artista. Josep Vicent Cabrera n'ha fet les traduccions, a partir de l'anglés, i Edicions 96 les ha editades en un quadern acurat titulat Jo, que no he valgut els budells d'un gos. Conscients de la duresa del vers d'Anjoman, cal reconéixer que, en aquest cas, la realitat ha superat qualsevol ficció. Si amb aquests poemes fórem capaços de provocar alguna tremolor o, millor encara, d'unir-nos en la unanimitat del rebuig contra la violència que pretén privar les dones de llibertat, la satisfacció final hauria compensat tot aquest treball.
La pianista Marta Espinós s'ha volgut afegir a aquest projecte i interpretar una peça pròpia d'ecos hispanoàrabs.
En relació amb les exposicions, el 22 d'octubre del 2010 el Centre d'Art l'Estació de Dénia allotjava la primera d'Un cant a l'esperança.
La següent, al mes de febrer de 2011, organitzada pel CEIC Alfons el Vell, va ser a l'Espai d'Art de Gandia i, finalment, al novembre d'eixe mateix any l'exposició s'inaugurava a Xàbia, al Centre d'Arts Andrés Lambert, inclòs en els actes organitzats per la Regidoria d'Igualtat amb motiu del 25 de novembre, Dia Internacional Contra la Violència de Gènere.
A continuació teniu un vídeo d'aquesta darrera presentació:
La sèrie que presente és l'homenatge que voldria fer a una poetessa afganesa anomenada Nadià Anjoman, morta al novembre de 2005 a conseqüència dels colps rebuts pel marit pel delicte d’haver publicat un llibre de poemes. La investigació plàstica que vaig iniciar fa uns anys sobre el maltractament de la dona es va capgirar a partir del moment que vaig conéixer la història tan terrible d’Anjoman. La sèrie, però, continua estant dedicada a totes les dones maltractades.
Les obres estan realitzades amb materials pobres, fràgils, perquè volen suggerir la fragilitat de les dones enfrontades a un món violent. Considere que és molt important la visibilitat d’aquest problema i la sensibilització artística pot ser un camí actiu d’educació, de mobilització i de denúncia.
La pianista Marta Espinós s'ha volgut afegir a aquest projecte i interpretar una peça pròpia d'ecos hispanoàrabs.
En relació amb les exposicions, el 22 d'octubre del 2010 el Centre d'Art l'Estació de Dénia allotjava la primera d'Un cant a l'esperança.
La següent, al mes de febrer de 2011, organitzada pel CEIC Alfons el Vell, va ser a l'Espai d'Art de Gandia i, finalment, al novembre d'eixe mateix any l'exposició s'inaugurava a Xàbia, al Centre d'Arts Andrés Lambert, inclòs en els actes organitzats per la Regidoria d'Igualtat amb motiu del 25 de novembre, Dia Internacional Contra la Violència de Gènere.
A continuació teniu un vídeo d'aquesta darrera presentació:
CAMÍ DE DENÚNCIA és una mostra plàstica, despullada de veu i música, d'Un cant a l'esperança, concebuda igualment des de l'esperança i com a denúncia dels maltractaments a les dones. Ha estat exposada a l'Espai de Cultura d'Es Polvorí, al gener de 2012, d'Eivissa (Dalt Vila).
El març següent, la seu de la Societat Coral el Micalet de València allotjava una altra mostra amb el subtítol contra la violència de gènere, art des de l'esperança.
Al maig s'exposà a la Sala d'Exposicions de Picanya, a finals de juny, en la Galeria Marina-Art de Gata de Gorgos i, al desembre, en la Sala d'Exposicions del Casino Liberal d'Algemesí.
L'agost de 2013, l'International Museum of Women la va seleccionar per a l'exposició en línia Muslima: Muslim Women’s Art & Voices que naix com una col·lecció innovadora de peces de pensament i obres d'art de dones musulmanes contemporànies que estan definint la pròpia identitat i, alhora, trenquen estereotips.
Cliqueu ací per a visitar la galeria d'obres que hi he exposat en Muslima.
El març següent, la seu de la Societat Coral el Micalet de València allotjava una altra mostra amb el subtítol contra la violència de gènere, art des de l'esperança.
Al maig s'exposà a la Sala d'Exposicions de Picanya, a finals de juny, en la Galeria Marina-Art de Gata de Gorgos i, al desembre, en la Sala d'Exposicions del Casino Liberal d'Algemesí.
L'agost de 2013, l'International Museum of Women la va seleccionar per a l'exposició en línia Muslima: Muslim Women’s Art & Voices que naix com una col·lecció innovadora de peces de pensament i obres d'art de dones musulmanes contemporànies que estan definint la pròpia identitat i, alhora, trenquen estereotips.
Cliqueu ací per a visitar la galeria d'obres que hi he exposat en Muslima.
